No future

Una generació sense casa, sense ascensor social i sense motius per creure en la democràcia
Fa quaranta-nou anys, un grup de punks anglesos va fer del «no future» un escarni contra el seu país. Era una provocació. Avui, per a una part del jovent, ja no ho és: és una descripció.
El futur sempre és una disputa. Projectar el demà és la benzina que sovint defineix l'avui: els horitzons que anhelem estan condicionats per la mirada del present. Per això, si volem horitzons de llum i esperança, la manera de gestionar el camí d'ara ha de ser forçosament diferent de com s'ha fet fins ara.
Fa poc va tornar a sonar un sondeig de l'ICPS, vinculat a la UAB, que apunta una tendència: una part del jovent, sobretot masculí, mira amb menys recel les alternatives autoritàries. La pregunta incòmoda no és què els passa a ells, sinó què no els està donant la democràcia.
Per què aquesta desafecció? És nova? És preocupant? Al meu entendre és preocupant perquè assenyala una tendència sociopolítica, i alhora no és cap novetat. Encara som a temps de capgirar-la, però aquest temps no és etern i la solució no és senzilla. Cal una voluntat política ferma. La democràcia fa anys que perd valor, respecte i capacitat de referència com a forma de gestionar el poder. Per a una part de la població no aporta solucions als problemes quotidians ni encoratja a participar per donar resposta a les angoixes compartides. Anem a pams.
Una democràcia en crisi
En major o menor grau, la democràcia és un sistema basat en la participació igualitària de tots els membres de la comunitat, acceptat per una majoria àmplia. Però avui obeeix als interessos de tota la societat? O hi ha poders fàctics que en mantenen el control? És una democràcia participativa o només representativa? Podria seguir, però les preguntes ja posen de manifest que aquest model d'organització social del poder està en crisi, una crisi que fa temps que es cou.
Les noves generacions no han viscut, ni potser entenen, el que els més grans vam sentir a dir sobre l'estat del benestar. Si els preguntem què en pensen, probablement ens emportaríem sorpreses. La socialdemocràcia és la tendència política que s'havia marcat com a objectiu gestionar aquest estat del benestar, i això l'enfronta al capitalisme i al neoliberalisme desfermat. Un capitalisme que també té els dies comptats, i no ho dic jo, fa temps que analistes i gurús anuncien el final de cicle d'aquest sistema econòmic. Estat del benestar i capitalisme entren doncs, en fallida alhora.
Ja no es pot repartir la riquesa entre tothom, com desitjaven i esperaven alguns socialdemòcrates. Perquè el capital és depredador i no entén de germanor. I aquí és on tot comença a grinyolar. La socialdemocràcia gestiona les engrunes que ha deixat el neoliberalisme i, mentrestant, es baralla per captar el màxim de vots possibles. No hi ha una solució fàcil.
L'habitatge, el taló d'Aquil·les
La primera porta que es tanca al jovent és la de casa. Emancipar-se s'ha convertit en un privilegi, i aquí la socialdemocràcia ha après a aparentar que gestiona. Parla de regulació, de topalls i de plans, però actua tard, empesa pels socis i sense tocar el fons del problema: un mercat que tracta l'habitatge com un actiu d'inversió abans que com un dret.
Els fets ho il·lustren. El topall al lloguer el va aplicar per primer cop a Catalunya un govern d'ERC, el març del 2024. El pla del Govern del PSC de 214.000 pisos assequibles arriba amb l'horitzó del 2030 i sota la pressió d'ERC i els Comuns. (Per allò d’aportar dades concretes). I mentrestant, el mateix Govern detecta que part dels contractes de lloguer habitual es desvien cap al lloguer de temporada o d'habitacions, que no estaven regulats. Anem, un cop més, a remolc del mercat: el límit als lloguers de temporada no ha arribat fins al gener del 2026.
No es tracta de negar que s'hagi intervingut. Es tracta de preguntar-se si s'ha assumit la responsabilitat de gestionar el mercat: construir parc públic a l'escala que cal, actuar sobre grans tenidors i especulació, i fer-ho abans que la crisi expulsi una generació. Gestionar no és anunciar. I un jovent que ha de triar entre un lloguer impossible i un contracte que mai arriba té motius per sospitar que la política és un pur espectacle.
L'educació, un ascensor que s'ha encallat
Si parlem d'educació, un dels pilars de l'estat del benestar, aquesta pota de l’estat del benestar també pateix. Sí, la dreta va fer retallades, cert. Però només la dreta? Mirem els resultats: PISA, rendiment escolar, fracàs escolar, inclusió, valors. L'educació continua sent un ascensor social? Quin pressupost hi destinem? Acomplim la Llei d’Educació de Catalunya? En un context de baixa natalitat, quines decisions prenem? Reduïm ràtios o tanquem línies de l'escola pública? A qui beneficia? I què passa amb els concerts educatius? Aquestes són decisions que la socialdemocràcia no ha sabut gestionar, o potser sí que ho sap i sap perfectament cap on vol anar. Però la culpa, és clar, és de l'extrema dreta. El feixisme no tindrà miraments.
Què veuen aquests infants i adolescents? Que tanquen escoles? Que els expulsem d’un “nosaltres” comunitari? Què el transport públic no és una opció real i no es poden permetre el privat? Quin futur anhelen davant d'aquest present tan poc prometedor?
Joves, homes i masculinitats
Amb tan pocs recursos, no estem educant cap a una nova masculinitat ni cap al paper emergent de les dones. El feixisme, en canvi, ha sabut penetrar en la desolació i la desafecció política. El genere masculí és la seva presa. Es mou com el peix a l'aigua, arriba amb mitjans pragmàtics i, sobretot, sap presentar-se com una oportunitat de canvi. Ens agradi o no, ho està fent.
Per això hi ha un percentatge de joves que, des del desconeixement o des d'una experiència molt concreta de la democràcia actual, volen explorar formes de poder més verticals i menys horitzontals. Busquen alternatives a un sistema que s’ha blindat sense aportar solucions. I aquesta només és una part del problema.
L'altra part és que els homes joves no es nodreixen d'experiències noves i enriquidores. Hem explicat el paper històric del patriarcat i el mal que ha fet a les dones, però no hem sabut construir models alternatius perquè els nois no se sentin amenaçats per la idea de feminisme, que demana, honestament, el que és just. No és culpa de les dones que l'home no es resituï en aquest nou present ni que visqui amb una por sense fonament cap al futur. Potser el que cal, com expressen il·lustres pensadores com la Marina Garcés, és oferir-los models que no els deixin sols davant d'aquest canvi.
Els educarem en la resignació?
A aquest jovent, primer, els neguem un futur enlluernador: en l'àmbit cultural, polític i climàtic. I després els exigim que arreglin el que nosaltres no hem sabut gestionar, i que a sobre siguin exemplars (en termes democràtics). Quan la seva percepció és la d'un sistema fracassat. Els eduquem en la resignació i els demanem entusiasme. Ens fem trampes al solitari i som extremament paternalistes.
La por com a estratègia
La socialdemocràcia ha tirat de la por: ve el llop, i nosaltres som el mal menor. El PSC, per exemple, va fer-ne lema el 2008 amb el «si tu no hi vas, ells tornen». Algunes forces ho van dir explícitament; d'altres ho van dissimular amb l'art oratori. Però el que importa no són les paraules, sinó els fets. Fixem-nos en les decisions que ha pres la socialdemocràcia quan ha tingut poder i responsabilitat sobre els serveis públics: sanitat, educació, habitatge, un sistema de rodalies obsolet i ple de mancances estructurals. Quan algú ho assenyala, la resposta és que la culpa és de l'extrema dreta, que, al nostre país, majoritàriament encara no ha tocat poder.
Per a què ha de votar un jove si després no veu solucions reals? És legítim preguntar-s'ho. Això és populisme? O és que no tenim resposta? Continuarem rondinant i culpant qui avui no té ni responsabilitat ni capacitat de decisió?
Mentrestant, determinats partits ens demanen el vot per solucionar els problemes reals. El problema real del discurs de la por és que ja no convenç, perquè no il·lusiona, no motiva i, sobretot, no proposa. És el mateix de sempre amb els resultats de sempre. Us sona? Un petit homenatge a Einstein.
El present, l'ara i l'aquí
L'esquerra mainstream, la socialdemocràcia i també l'anticapitalisme, han de fer un gir de guió o aniran a parar a la paperera de la història. Han de passar de la praxi a l'acció, que vol dir valentia en les decisions. Si no, el to antisistema acabarà alimentant la mateixa extrema dreta. El context mundial no convida a l'optimisme: el feixisme més reaccionari s'enforteix arreu i les excepcions són comptades.
Però la capacitat de decidir i actuar està en la gestió quotidiana del poder, des de l'àmbit més local, on hi ha més protagonisme del que sembla, fins al nacional i el supranacional. O combatem la desafecció amb fets, valentia i decisions concretes, o no només la socialdemocràcia tindrà els dies comptats, sinó que el sistema que ens hem donat, la democràcia, pot acabar com una peça de museu. Una finestra d'oportunitat que serà utilitzada per l'"Status Quo" i els laboratoris sociològics per imposar nous relats que conviden poc a l'optimisme per part de les classes populars.
La resposta no la té el futur. La té el present, i la partida es juga ara i aquí.
.png)



Comentaris