La frontera grana com a frontissa d’un horitzó palpable

Sobre la persistència, la memòria i la possibilitat de continuar imaginant el futur dels Xics.
A Granollers, els Xics formen part d'un paisatge que ja ens és familiar. Les camises grana a plaça, els assajos, les diades i aquella expectació que acompanya cada castell són escenes que, des de fa més de trenta-cinc anys, formen part de la vida de la ciutat. Però darrere de cada construcció hi ha molt més que una fita castellera: hi ha persones, generacions, esforços compartits i una història col·lectiva que també parla de com som capaços de fer les coses plegats. Perquè fer pinya no és només una expressió castellera. També és una manera d'entendre com construïm ciutat, com enfortim els vincles amb el nostre entorn i com donem vida als projectes que ens representen i ens transcendeixen.
Potser no tothom coneix els castells que han marcat la trajectòria de la colla, ni les dificultats i els reptes que hi ha al darrere. No cal. Per entendre què representen, de vegades n'hi ha prou amb mirar què passa quan moltes persones decideixen empènyer en una mateixa direcció.
Hi ha castells que, amb el pas del temps, deixen de ser únicament una construcció per convertir-se en alguna cosa més. Adquireixen una dimensió simbòlica, gairebé emocional, que transcendeix la tècnica, les estadístiques i els resultats. Castells que ens interpel·len i que, d'alguna manera, expliquen també qui som i cap a on volem anar.
Per als Xics de Granollers, el 2de8 amb folre i el 5de8 són, probablement, dos d'aquests castells. Són la nostra frontera grana. Un territori conegut, trepitjat, conquerit a estones i, alhora, prou llunyà per continuar despertant-nos preguntes. Però m'agrada pensar que també són una frontissa: un punt de connexió entre allò que hem estat capaços de fer, allò que som avui i tot allò que encara podem arribar a imaginar. Una porta a una altra dimensió.
Perquè una frontera no sempre és un límit. També pot ser un espai de pas, un lloc des d'on observar altres horitzons i, sobretot, una oportunitat per qüestionar fins on som capaços d'arribar.
Potser el més important no és quantes vegades hem aconseguit travessar aquesta frontera, sinó la capacitat de continuar reconeixent-la com un territori possible. Malgrat tots els malgrats. Malgrat les temporades que no acaben de sortir, els intents que no prosperen, les circumstàncies que canvien i les dificultats que, de vegades, semblen repetir-se massa sovint.
Persistir no significa repetir mecànicament allò que ja hem fet, ni aferrar-nos a una fórmula perquè alguna vegada ens va funcionar. Persistir és mantenir oberta la possibilitat, continuar buscant, aprendre dels camins recorreguts i atrevir-nos a imaginar-ne de nous.
I aquí és on l'assaig pren tota la seva dimensió. L'assaig com a màquina de perfeccionar el combat amb l'impossible. Com un laboratori permanent on provar, innovar, equivocar-nos i tornar-hi. Un espai on el coneixement acumulat, la intuïció i la capacitat d'experimentar ens permeten eixamplar els límits del que creiem possible. I si alguna cosa ens ha ensenyat la història dels Xics és que sabem treballar, trobar camins i reinventar-nos.
Però és a plaça on hem de guanyar el relat de la nostra confiança. No només amb els resultats, sinó amb la determinació de mostrar-nos convençuts d'allò que som capaços de construir. Sovint necessitem aquell castell descarregat que ens permeti mirar-nos, reconèixer-nos i explicar-nos que sí, que som capaços. Però els castells no regalen res. I potser el perill és esperar que sigui el resultat qui ens concedeixi una confiança que hauríem d'haver anat construint molt abans. El camí transitat, els assajos, els intents, els aprenentatges i la capacitat de tornar-hi són els que ens han de permetre albirar la fita. No podem esperar a arribar-hi per començar a creure que hi podem arribar.
Tenim una història castellera que ens ha portat fins aquí. Una història feta de generacions, d'encerts, d'errors, d'intuïcions, de moments extraordinaris i també de frustracions. Una història que forma part del nostre ADN i que mereix ser coneguda, explicada i reivindicada. Però potser, de tant en tant, també cal atrevir-se a discutir aquest mateix ADN, a qüestionar-ne alguns codis i a combatre determinades inèrcies per embellir-lo, enriquir-lo i fer-lo evolucionar. No per deixar de ser qui som, sinó precisament per continuar sent-ho d'una manera millor. Perquè heretar una història no significa haver de repetir-la.
La història no és una instrucció que cal obeir. És un espai de conversa permanent. Cada generació rep un llegat, però també té el dret de reinterpretar-lo, qüestionar-lo i disputar-lo. No per negar el que van construir els qui ens van precedir, sinó precisament per donar continuïtat a aquella voluntat de fer créixer la colla. Les noves generacions han de poder mirar el 2de8f i el 5de8 sense carregar necessàriament amb el pòsit de les impossibilitats acumulades. Han de poder imaginar-los com una possibilitat pròpia.
Potser no hi ha una recepta adequada i perfecta. Potser mai no hi ha estat. Cada moment, cada generació i cada realitat ens obliguen a trobar la nostra pròpia manera de fer. Una recepta que només pot néixer de la conversa, de la memòria compartida, de la capacitat d'escoltar-nos i de la voluntat d'explorar possibilitats que encara no coneixem.
No sabem quin serà el camí. Tampoc sabem quan arribaran els resultats. I potser no cal saber-ho tot per continuar avançant. El que sí que podem decidir és si volem mantenir viu aquest horitzó.
Perquè potser la veritable frontera no és aquella que separa l’intent fallit a l’èxit de la fita. Potser és aquella que, de vegades, acabem construint nosaltres mateixos entre el que considerem possible i el que hem après a donar per impossible. I és aquí on el 2de8f i el 5de8 esdevenen una frontissa. No perquè ens garanteixin cap destí, sinó perquè ens permeten mantenir oberta la porta a imaginaris possibles.
Persistir, malgrat tots els malgrats. Disputar la nostra història, embellir-la i continuar escrivint-la. Confiar en el camí sense esperar que sigui el resultat qui ens doni permís per creure.
Perquè l'horitzó grana és el camí que volem seguir. És el futur que encara tenim per construir: una colla que no renuncia a créixer, que s'atreveix a qüestionar els seus límits i que continua imaginant fins on pot arribar. I mentre hi hagi algú disposat a imaginar-lo i una colla disposada a construir-lo, no hi haurà cap frontera definitiva.
Article publicat al 9 NOU.
.png)



Comentaris