.png)
L'escola dels altres o l'escola d'un nosaltres?
Aquest passat diumenge Televisió de Catalunya (TVC) va emetre un reportatge on s'abordava la problemàtica de la segregació escolar al nostre país. Una peça titulada “L’escola dels altres”. Van ser trenta minuts per fotografiar la panoràmica segregadora que afecta un conjunt de centres educatius i uns quants municipis del nostre territori, entre els quals la ciutat de Granollers. La radiografia que van plasmar tots els agents implicats (alumnes, famílies, docents, administració, tècnics i especialistes) era clara: el país té el repte de construir un nosaltres que sumi i no resti. Però tal vegada l’esforç periodístic es va centrar massa en fer pedagogia del significat de la segregació escolar i poc en emfatitzar quines són les possibles solucions a un repte social de certa envergadura: la d’una construcció comunitària i la de germinar un nosaltres acollidor.
També és veritat que es va poder copsar l’esforç de l’administració pública vers aquesta problemàtica amb la posada en escena d’un acord de mínims, per alguns. L’anomenat “Pacte contra la Segregació Escolar” que fins i tot, Granollers no arriba a complir, s’ha quedat obsolet per afrontar l’embat sociològic en ple segle XXI.
Estem doncs, davant d’un repte majúscul i complex. D’un repte que possiblement traspassi les fronteres del món educatiu i que demana valentia i sentit de comunitat. Un repte de construir-nos identitàriament dins d’un món globalitzat on afloren les pors per la pèrdua de singularitats i també de privilegis. En aquesta “escola dels altres” sobta la naturalitat de l’exclusió social, la normalitat de la marginació i la mancança d’un futur compartit. La segregació es defensava i s’entomava des de diferents comunitats amb una mateixa llengua compartida. Aquesta eina que unia els diferents interlocutors, no era suficient per crear una identitat col·lectiva compartida. Encara es dibuixa una fina línia entre els catalans de primera i els altres catalans.
Aquesta realitat sovint és amagada pel poder públic, ja sigui en cas del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, cobrint l’expedient en “prime time” amb mentides retòriques sobre la millora en les deteccions de les necessitats educatives, i com aquesta permet la millor distribució de les diferents realitats o ja sigui també pel poc protagonisme de les administracions locals. Una veu que es va trobar a faltar en l’audiovisual, i un lideratge polític necessari que sovint és reclamat per part de la ciutadania per entomar i posar nord al mapa col·lectiu.
Aquí ben a prop, a Granollers, tenim exemples de lluita i resistència. Exemples també de compromís, de complicitat de barri i de responsabilitat amb el pes de la ciutat. L’escola Ponent, l’escola Joan Solans, l’Institut Antoni Cumella o el Marta Estrada, entre altres. Històries i col·lectius que s’han empeltat d’una segregació quotidiana tot i posar sempre els punts sobre les is en les meses educatives municipals de treball o en els consells educatius municipals. Però com sempre passa, tot són cants de sirena per part del poder, per remoure el tot i no tocar res. Un perfecte buidatge de contingut del concepte de democràcia participativa.
La història de l’escola Joan Solans, ja prou coneguda, requereix un punt i a part. Una epopeia educativa que sembla que ja té el seu final escrit. I un es pregunta, tenint en compte la complexitat, la singularitat i la idiosincràsia, podríem haver fet quelcom diferent? Podríem imaginar un altre final? És més… hi ha marge per poder disputar el futur del Joan Solans? I ja que pregunto… Segur que la segregació escolar és el motiu del seu final? És aquest el relat oficial? L’excusa o el certificat de defunció? Com a mínim sobta aquest relat per part d’una administració local que no ha estat un mirall en accions i decisions que minvessin aquesta problemàtica. Resultat? Un altre tancament d’una escola pública. Casualitat?
Perdó per tantes adornades qüestions, però sovint quan el poder tracta certes casuístiques, com la que aquí manifesto, amb cert paternalisme i certa desídia vers la població afectada, la derivada pot tenir un “efecte boomerang” no pas a curt termini, ben al contrari. Si condemnem i expulsem segons quines realitats, no només d’una escola sinó també de la idea de ser partícip d’una comunitat i les seves institucions… Què esperem que passi demà? Flors i violes? Acceptació i resignació? O caldo de cultiu perquè “uns altres” es rebel·lin i protestin aquest nosaltres que som? Aquesta és l’alternativa política davant l’auge de l’autoritarisme i l’onada repressiva i de retrocés que es manifesta a banda i banda de la península? No serveix de res que al cap dels anys plorem les conseqüències, si l’avui no ha pogut edificar un demà inclusiu. No tenim excuses.
Així doncs, les solucions passen primer per escoltar els diferents actors. Les receptes no són noves. Cal fermesa en la centralització de la matrícula així com posar sobre la taula la sectorització o zonificació del municipi en termes educatius. Necessitem trencar amb les zones de confort. Cal transparència per ajudar a construir-nos, com per exemple, ser clar amb tota la maquinària de la matriculació. La comissió de garanties d’admissió no pot esdevenir un búnquer. Hem de gestionar millor la matrícula viva perquè la realitat a les aules sigui heterogènia i eviti la concentració de necessitats específiques de suport educatiu en els centres més tensionats. Calen mecanismes que visibilitzin que l’escola és un ens viu i aglutinador on no sempre els mateixos vagin a parar les escoles dels altres. No ho podem deixar tot a una obertura de portes dels centres. No podem fer-nos trampes al solitari perquè no tothom juga amb les mateixes cartes. Cal repartir, cal equitat i cal un relat que ho expliqui. Cal no posar traves, cal ajudar i potenciar si cal, els grups singulars. Cal un sistema, un municipi i unes escoles que garantitzin oportunitats educatives i d’aprenentatge i no es limitin a fotografiar les barreres d’accés a un nosaltres comú. Cal en definitiva no minoritzar més les minories. No tot està a les mans de l’autoritat superior. No tot han de ser polítiques grandiloqüents que generen pactes de saló. Calen mans, calen brúixoles (i si cal, copiar gestions municipals exitoses en aquest sentit), calen decisions encertades i calen menys banderes per decorar els castells del poder. Si les ciutats són educadores, i no només per obrir palaus, si les ciutats també són un bon capital i no només administrativament, si els municipis volen ser protagonistes i no només puntualment, també són necessàries estratègies que possibilitin ideals universals com la construcció d’una societat coral sense exclusions. Agitem doncs els horitzons, per albirar un futur sense esquerdes ni escletxes. Juguem a fer política o liderem el debat de la discòrdia? Posposem el repte o certifiquem la derrota? No podem perdre més temps.
A cap lloc, i menys a Granollers, no hi hauria d’haver escoles pels altres. Calen possibles camins que no es bifurquin. Cal sempre buscar espais que imaginin possibles. Cal una escola que permeti un nosaltres. Construïm-la!
Article publicat al 9 NOU
Comentaris