Cap a un pensament col·lectiu que defineixi un nosaltres afectiu

Pensar sembla un acte solitari: algú sol amb un llibre, una llibreta, un silenci. Però de tant en tant apareix algun projecte que ens recorda que el pensament també pot ser un espai compartit. L'Escola de Pensament de la Biennal Pensament de Barcelona 2026, conduïda per Albert Lladó i Marina Garcés, n'és un. Quatre converses sobre les esquerdes que obre el poder, amb la utopia, la conspiració, els límits i les representacions com a fil, i una intuïció que les travessa: pensar en comú no és només posar idees sobre la taula, és també construir un nosaltres que ens cuidi i ens impliqui.

Ho vam veure ja en la manera de tractar la utopia, que no es va presentar com un futur llunyà i una mica ingenu, sinó com una eina per desencadenar el present, que és també el lema d'aquests dies de Biennal. La utopia no és gaire probable, però tampoc és impossible, i aquesta franja intermèdia la converteix en un bon lloc des d'on qüestionar el que ens sembla inamovible. Chantal Maillard hi va afegir una crítica incisiva: sovint no vivim el món, sinó que el travessem o l'administrem. De les propostes que en van sortir, una de les més reveladores era la d'una ciutat compassiva, que posi l'empatia davant el dolor. Aquí hi ha ja l'embrió d'un nosaltres afectiu: una comunitat que no es defineix només pels interessos o les sigles, sinó per la capacitat de fer-se càrrec de la vulnerabilitat dels altres. Això sí, la idea que la utopia hauria de ser una pràctica quotidiana i contínua més que una destinació deixa una pregunta flotant: què vol dir «quotidiana» quan els partits i la lògica del benefici semblen immòbils? Si la compassió es queda en el discurs, corre el risc de ser un exercici elegant, i el repte és que acabi tenint conseqüències en decisions i hàbits.

Potser per això el llenguatge va ser un dels grans protagonistes. Bernat Castany i Inés García van parlar dels relats que construïm sobre el món i del que vol dir conspirar, i van defensar que la resistència no ha de ser dogmàtica ni vertical, sinó que pot néixer de l'humor, l'alegria i la felicitat, territoris que fins i tot el capitalisme sembla haver colonitzat. Un nosaltres afectiu, doncs, no s'aixeca només amb arguments, sinó també amb rialles, desitjos i complicitats. Ho il·lustra una paraula com «desig», que ens pot portar al consum descontrolat o al control, però que també és una força vital. I la por, tan humana, no hauria de ser qui mana. Si els relats ens els construeixen, també hi podem intervenir. Ara bé, «conspirar» és una paraula de doble fons, perquè és alhora el nom d'una resistència compartida i el que fan servir les teories del complot que alimenten la desinformació. També hi ha afectes que uneixen tancant, i un nosaltres bastit només sobre la por o l'agravi pot ser molt cohesionat i molt perillós. Un bon relat obre preguntes, no tanca la realitat amb una explicació única. I si l'alegria ja ha estat capturada pel mercat, queda per veure com se'n pot fer una trinxera sense que es converteixi en producte.

És aquí que la mirada va ser potser el concepte més suggeridor, de la mà del cineasta José Luis Guerín i el seu darrer film, Historias del buen valle. Què és un límit? Qui el traça? Qui en queda fora? Una de les respostes més contraintuïtives va ser que els marges no són invisibles, sinó ben visibles: només cal fitar-los, mirar-los, projectar on són. Som protagonistes del que mirem, el marge també té la seva pròpia mirada, i la forma de mirar determina què descrivim. Optar per la proximitat és una decisió, i en certa manera anticapitalista, perquè la pressa i l'acceleració ens regalen una visió molt pobra. Guerín va convidar a convertir els espais muts en espais eloqüents i va recordar que hi ha marges fins i tot als llocs geogràficament més cèntrics. Aquí la pregunta pel nosaltres es torna incòmoda, perquè tot nosaltres es defineix també per allò que deixa fora. La proximitat és un bon antídot contra la velocitat, però té una trampa: romantitzar el marge o fer-ne matèria primera d'una mirada externa, per ben intencionada que sigui. Perquè l'espai mut esdevingui eloqüent, qui mira ha de saber cedir la paraula, i potser un nosaltres afectiu només és honest si accepta que no està acabat i que els qui hi falten també l'han de poder redefinir.

L'última conferència, amb Valerio Rocco, del Círculo de Bellas Artes de Madrid, i Valentín Roma, del MACBA, va portar la qüestió a l'escala de les institucions. Es va recordar que la transparència no vol dir mostrar-ho tot i que el llenguatge també pot empresonar, per la qual cosa cal ser-ne crítics. Fins i tot va sorgir que allò que no es pot representar té un valor polític. Des de la perspectiva institucional, es va admetre que els museus i els centres culturals han d'escoltar i acceptar que no han aconseguit tot el que desitgen, i que poden ser places on hi hagi llenguatges, idees i moments per pensar col·lectivament. Seria un bon lloc on practicar aquest nosaltres, però l'autocrítica només pesa quan es tradueix en canvis: en qui hi té accés, què es programa i amb quins recursos. I el «no mostrar-ho tot» pot ser tant una defensa de la complexitat com una excusa còmoda per a l'opacitat.

Al capdavall, tot plegat apunta cap a un mateix lloc. Pensar acompanyat, des de l'escolta, amb una mirada pròpia però amb ganes de compartir, té un poder emancipador, personal i col·lectiu, i ens ajuda a deixar anar alguns pensaments heretats. Potser el nosaltres afectiu no és una identitat que ja tinguem, sinó una pràctica que s'ha d'anar fent: escoltar, mirar de a prop, cedir la paraula, dubtar dels relats que ens tanquen. La pregunta que queda oberta és la que justifica que existeixi una Biennal: com aconseguim que aquest pensament col·lectiu no s'apagui quan s'encenen els llums de la sala? Potser la resposta és la mateixa que proposava la utopia: fer-ne una pràctica quotidiana i contínua.