.png)
Ballar damunt les ruïnes del futur
Catástrofe Club, il·lustradors de la fi del món humà, signen amb Un futuro tranquilo el seu quart llarga durada.
Des de Granollers, Josep Maria Herrera i David Molina van començar aquest projecte el gener de 2012. Després de Galletas i Ejercicios de visión, dos àlbums que van suposar l'entrada en l'escena fosca dels vallesans, més tard hi afegiriren una cirereta amb un tercer treball discogràfic, Un crecimiento infinito, amb el qual van configurar una trilogia sobre el col·lapse social. Aquest quart LP suposa un petit tomb sonor i melòdic per dibuixar un futur tan inhospit i solitari com factible i plausible.
En aquesta nova entrega l'atmósfera fosca i crítica amb l'essència humana continua essent la brúixola creativa. Ara els Catástrofe ja no descriuen l’enfonsament sinó que s’instal·len en un no-futur on l’espècie humana ha perdut el protagonisme. Senzillament es mostra un demà carregat d'incompareixences.
Amb aquestes deu cançons deixen enrere la seva àcida trilogia inicial i hi ha una nova dimensió sonora, quelcom que albira un tel de llum, un bri d'esperança però on l'ésser humà no se l'espera. El canvi és estètic: el so madura i fusiona postpunk, post-rock, darkwave i paisatges electrònics, sense perdre la textura industrial ni el krautrock que ja els definien. Les atmosferes són més intimistes, els ritmes continuen sent marca de la casa, i la lírica segueix sent amarga, incòmoda i provocativa, més propera a la música parlada que a la cançó d'autor. Les paraules ballen a ritme catastròfic tot observant l'albada d'un nou futur, carregat de nous horitzons, palpables però gens edificables.
El disc planteja un concepte irònic i distòpic: un demà pacífic i radiant que només és possible perquè l'espècie humana s'ha extingit. La tranquil·litat del títol és el resultat de la nostra absència, una premissa cruel i alhora molt lúcida, perquè converteix la nostra desaparició en la condició de la pau. Un demà sense un possible far? Un futur sense un horitzó que pugui ser fitat?
Els dos singles, «Todo sigue» i «Un día mejor», funcionen com a porta d'entrada a aquesta ironia. Els títols ja contenen el gir del disc: la normalitat que continua i l'esperança d'un dia millor. Tots dos són promeses de consol que, en aquest context, sonen a advertència, perquè el demà radiant, és el d'un món sense nosaltres. Entre la resta de cançons, «En el futuro» i «Querido yo» són dues joies. La primera apunta cap al temps que dona nom al disc, i la segona, per la seva forma d'adreçar-se a un «jo» que ho mira tot des de dins, sembla la cara més íntima d'un treball que sovint mira cap a fora.
La inquietud principal és el contrast entre forma i fons. Un so que ens transporta a una altra dimensió. Unes notes aplicades vers una fantasia d'extinció, fa que l'oient gaudeixi d'un món sense ell. El gris que s'infiltra als ossos no ens aïlla de la realitat, sinó que ens hi retorna, i d'aquí ve el seu alleujament paradoxal: posar nom al malestar el fa més suportable i ens ajuda a pensar el present des del futur, i també des del passat.
Culturalment, el disc desmunta l'optimisme del progrés lineal, aquell futur feliç que alguns encara s'esforcen a dibuixar, amb un gir que només és còmode en aparença. De la distància entre aquesta promesa i la nostra pròpia desaparició en surt la interpel·lació: si volem un futur tranquil amb l'ésser humà com a protagonista, el disc ens fa sentir que costa creure que sigui possible, i que per això mateix cal sortir de la quietud i mobilitzar-se.
El que impedeix que sigui només un exercici de pessimisme és la manera de fer-ho. Compondre amb sarcasme àcid i un sentit personal de l'humor evita el patetisme, i el do it yourself de la banda vallesana porta la coherència creativa al límit. Queda un risc. Que la bellesa del so aplani el missatge i l'oient es quedi amb l'atmosfera i no amb l'advertència. En tot cas, Un futuro tranquilo és un disc per escoltar de peus a terra i activar el que queda de la nostra consciència a la vegada.
Comentaris