.png)
Aixecar murs, tombar murs
Gran Muralla, de Roko Banana
Una muralla protegeix, però també separa. Aquest és el conflicte de Gran Muralla (Aloud Music, 2026), el tercer llarga durada en català de Roko Banana i el disc on consoliden i fan evolucionar tant el so com la narrativa. Els tres de Banyoles (Mak Dzinovic, Àlex Abad i Edu Rodríguez, units des del 2017) arriben després de Fins que surti el sol amb nou cançons de crítica social, honestedat emocional i una bona dosi d'ironia.
La novetat és que el desig de fugir i el deure de plantar cara conviuen en les mateixes cançons. Pedra, paret, casa i espasa són símbols recurrents, i la paret és sovint refugi i presó alhora. Les lletres, punyents i poètiques, toquen la crítica social amb reminiscències de la cançó protesta, el retrat generacional de qui és a la trentena, la resignació vital, la defensa de la cultura davant del model econòmic i una oda a l'amistat com a escut i com a arma. No hi ha pretensió d'heroisme, sinó la lucidesa de qui sap que no té per què guanyar.
En aquest univers, «Les Pedres» és una de les cançons que més destaquen, i no per casualitat: la pedra és la matèria primera de tot el disc, allò amb què s'aixeca la muralla i també allò que es pot llançar per fer-la caure. És la imatge que resumeix el títol de la crítica, perquè la mateixa pedra serveix per construir i per destruir.
Aquest humor àcid és el que evita que el disc caigui en el discurs. Sense ell, el «o estàs amb nosaltres o contra nosaltres» de la presentació sonaria més binari. Amb ell, la consigna es nuança: la contundència conviu amb l'autoironia i amb una vulnerabilitat que fa el combat més humà.
Musicalment, hi ha continuïtat amb ajustos. Des de El veïnat treballen entre la ràbia i la calma melòdica, amb estructures de math rock i punk modern, i aquí mantenen la força, però hi afegeixen parts més pop i bases electròniques. L'enregistra i el mescla de nou el banyolí Pau Brugada, i el resultat és un so més dolç que no perd l'embat. La col·laboració amb Remei de ca la fresca, de Sant Hilari, amplia el cercle cap a una xarxa de bandes amb qui comparteixen mirada artística i reivindicativa.
Cal llegir el títol com una metàfora, i no com un mur de contenció per a la música feta aquí. La gran muralla és una imatge per assaltar nous camps estètics i culturals en la llengua del país, i el disc es posiciona a l'underground català, més selectiu però no de menys qualitat. Que una proposta així arribi a sales i festivals ajuda a normalitzar la música que es fa al país.
La reserva és la de sempre quan una banda diu més explícitament el que pensa: que la claredat no faci perdre la capacitat de suggerir, i que els elements pop i electrònics siguin una evolució i no un recurs per ampliar públic. De moment, el grup diu estar en un bon moment artístic i amb ganes de portar el disc al directe, que és on aquesta muralla es veu de prop.
Comentaris