El fenomen Manel.

El que vaig poder palpar aquest passat divendres era alguna cosa més que un simple concert en un Auditori. En un concert en un teatre o auditori, normalment hi ha una certa complicitat entre l’artista i el públic, però divendres el públic exigia eufòria, com dirien els Mazoni. Normalment la gent que assisteix a una actuació musical en un auditori, hi va perquè les seves orelles s’hi delectin. Però divendres al Teatre Auditori de Granollers, el públic no només es delectava amb l’actuació de Manel, sinó que a més es va entregar en cos i ànima en cadascuna de les cançons del grup barceloní. Normalment quan estàs a punt de veure l’espectacle, el silenci regna en qualsevol auditori. Però el passat divendres, la follia que desprenia la tribuna abans que els Manel trepitgessin l’escenari, va ser impressionant.

Així ho vaig poder observar l’altre dia. Els incondicionals de Manel, els era igual el resultat del directe. La galeria estava impregnada d’emocions, de sensacions… Aplaudien al so de l’ukelele, als dits que fregaven la guitarra, a les mans que marcaven a cop de baix el ritme, als peus coordinats del bateria. El públic es va entregar al so de Manel.

Amb tot, el que vull dir és que aquesta formació té alguna cosa més. Alguna cosa que va més enllà de la qüestió musical. Està clar que Manel és un grup sensacional, amb unes lletres brillants i una melodia captivadora. Manel frega en el seu primer disc l’exquisidesa musical. I com es diu en la revista Enderrock, el quartet barceloní, ha elaborat una música apta per a tothom, per a tots el públics. Ha composat melodies difícils d’etiquetar, pop? folk? Una música que ha aglutinat en el mateix sac crítica i públic. Un grup que ha tingut un ressò mediàtic espectacular. Una formació que genera bogeria allà on actua. Així és com Manel ha esdevingut un fenomen musical.

I sinó mireu aquest article.