Dia 24: Pomada

De música per aquests dies, n'hi ha per triar i remenar. Avui hi ha pressió ambiental. En ple segle XXI, i amb la de propostes que hi ha a l'abast de tothom, destriar el gra de la palla és art. Per tot plegat, avui he agafat el sedàs i he destriat un diamant en brut convertit en perla musical. Avui he reescoltat per enèsima vegada un raresa d'avantguarda. Un àlbum amb un títol ben usual, Disc 1. Un treball del 2001 protagonitzat per un duet únic i irrepetible que es feien dir Pomada. Aquest disc era una raresa per què en aquells temps, aconseguir una còpia d'aquest elapé era una heroïcitat. Només es podia adquirir i comprar per correu postal (no electrònic) o bé en els seus concerts que feien en la seva Catalan deepland tour per places i contrades. Després ja va venir la fama. Pomada era la suma d'en Carles Belda i l'Helena Casas. Una suma que s'hi afegirien un grapat de col·laboracions per arrodonir un treball discogràfic que va significar tot un I+D dins la música d'arrel.

Pomada neix a finals dels 90's. Helena Casas (pandereta i veus) i Carles Belda (acordió i veus) s'ajunten per formar Pomada després d'haver col·laborat en diferents agrupacions com La Quadrille i Blat Segat Correfolc folk o La Txarangö Revoltosa tex-mex, els rumbers Són d'Aquí o Quartet a Txapela. Pomada beu de la trikitxia i del seu acompanyant, el pandero, per readaptar-la a l'estil més vallesà, si voleu. Pomada neix amb la intenció de fer ball, de fer taverna, en definitiva de fer folk, però afegint la justa quantitat d'electrònica per redimensionar i dinamitzar una música amb cert tics d'estancament. Pomada es vesteix de QUIMICEFA (grup antològic de Sabadell) per reelaborar una proposta tradicional pròpia d'envelats, festes majors o divendres a la plaça del Rei de la capital per convertir-la en música per saraus de nits profundes.

17 peces i prop d'una hora de música sense pausa. Per què entre cançó i cançó no hi ha descans, sempre hi ha un fil sonor que fa d'enllaç i nexe i que no deixa desconnectar a l'oient. Primer estrip al concepte ordinari de compondre un treball discogràfic. Aquest Disc 1 és un viatge amb Lambretta, pausat però endollat, per la geografia dels Països Catalans. Hi ha de tot. Tot el bo i millor de cada trosset de país.

Disc complet del qual em resulta costós destriar cançons d'un treball tan rodó. Però si em feu triar, jo i per aquest ordre, em quedo amb "Vallès", una de les millor versions musicades del famosos versos de les "Corrandes d'exili" del sabadellenc Pere Quart (Joan Oliver) o "No tinc son" una oda exquisida a l'insomni de la mainada. Poseu-li a la quitxalla! Menja apart el mesclat "Ibiza mix" digne de qualsevol after hour de taverna. És una autèntica Cara B.

Acordió, pandereta, veus, ximbomba i que faci falta, tot passat pel garbell de les bases i les programacions del mestre Oriol Casas i la producció d'en Xavier Batllés per convertir aquest Disc 1 en una peça de col·leccionista.  Una festa d'acordió, ritmes i lletres lúcides. Jotes, pasdobles i rumba per esclatar en forma de folk d'artifici. Disc per a rejovenir-se. Un punt i a part a la tradició musicada del nostre país.

El podeu escoltar a Spotify