Dia 17: Nirvana

No m'agrada gens aquest temps. No vull resignar-me al gris i rúfol dia d'avui. Potser cansat d'aquesta pluja i de les seves gotes tristes he buscat rebel·lar-me. Mostrar potser la meva inconformitat amb tot plegat. I quin disc podria canalitzar aquestes emocions? Doncs no ha estat senzilla la tria, però m'he decidit per un altre disc per emmarcar. Avui he tret pols a l'agulla i he posat el Nevermind de Nirvana. El segon àlbum d'estudi de la banda americana liderada pel mític Kurt Cobain. El mateix Kurt Cobain, va realitzar una proposta musical que anava més enllà dels límits restrictius de l'escena grunge de Seattle, tot influenciat pels grups de l'època com ara els Pixies. Un LP que a finals de 1991 va esdevenir tot un èxit. I no només es va suposar un boom comercial sinó que Nevermind,  va suposar un cop de puny sobre la taula en l'escena musical dels 90's.

Un disc que passarà a la història per senzills i hits com "Smell like teen spirit" o "Come as you are" però també per portades atrevides com és la d'aquest Nevermind. So contundent i escandalosament elèctric. Ritmes d'alt voltatge que es contraposen amb melodies cuinades a l'estil "sloow food". Canvis sobtats de compassos i cançons poc lineals i abruptes. Nirvana treu suc del seu talent musical en aquest segon àlbum, convertit en obra d'art atemporal. Una formació que va contribuir a una nova estètica, una banda que va marcar una generació.

Nirvana va ser odiada pels heavys i pels popin's. Ocupant el lloc de ningú i  desplaçant el que estava ancorat en el mercat musical. Nirvana amb aquest Nevermind explota com una bombolla de xiclet. Irromp a l'escena musical per redimensionar-la i per qüestionar certs cànons artístics. Segurament que la figura rebel d'en Kurt Cobain va ajudar en aquest sentit. Música rebel i inconformista compassada amb les notes escaients feta amb dosis necessàries d'ímpetu i vitalitat. Nevermind és una oda a la desobediència.

El podeu escoltar a Spotify