Dia 16: Kitsch

Seguim en aquest dia a dia particular i confús. Diumenge hem pogut prendre una mica d'aire fresc, tot obrint la finestra. Deixar-nos acaronar pel sol radiant de migdia, agafar unes patates, unes escopinyes i unes olives, per fer un vermut de confinament. Avui tornen els clàssics. Avui ha tocat compartir un disc icònic del rock independent i alternatiu d'aquest tros de país on vivim. Kitsch és un grup de rock fundat el 1985 a Banyoles (Pla de l'Estany) per Lluís Costabella i Joan Pairó. Van debutar amb dues maquetes Les mosques (1987) i Capsa de trons (1988) i va ser al 1990 on treien el seu primer treball discogràfic de llarga durada. Un LP que s'anomena Kitsch.

Lluís Costabell i els seus broden un primer disc sublim. Dotze cançons de les quals ressalten senzills com "Oració", "Presó Mental", "Cap quadrat" o "Oració II", per citar-ne alguns. Un disc antològic d'una formació que s'estrenava amb una elegància contundent. Un treball carregat de crítica social, marca de la casa, que s'acompanya d'una sonoritat molt treballada i que genera una obra amb magnetisme. Kitsch sedueix amb la lírica i atrapa amb la melodia. En destaco "Presó Mental", per una lletra immensa i unes paraules que conviden a la reflexió "encara que no ho sembli, no hi ha pitjor tortura, que pensar". Mestres en la seva proposta artística, Kitsch, sempre han volgut anar un pas per endavant. Explicant les quotidianitats menys visibles i menys plausibles, tot buscant aquell món més fosc i opac que molts volem evitar. Kitsch no s'amaga i busca la contradicció. Kitsch busca el mirall, no per ensenyar-nos la cara afable que mostrem sinó per posar llums i taquígrafs als rostres que volem amagar. Kitsch tal vegada, i sense ser-ne el seu propòsit ha esdevingut una banda de culte. Art en majúscules, sense amagar-se d'on són i què són. Música per amants del risc. Lletres que esdeven himnes per a tot moviment contracultural. Llarga vida a Kitsch!

El podeu escoltar a Spotify