Dia 15: Rage Against the Machine

Dissabte, i això és sinònim de cap de setmana. Dissabte sí, però commogut encara per tot el que està rodejant-nos aquest dies. Amb les emocions a flor de pell, m'he deixat endur pel que sentia i per com em bullia la sang. He anat directe a la meva col·lecció de vinils. Avui no estic per tonteries. Avui les mans han anat directe a agafar el primer disc dels Rage Against the Machine. He recuperat records d'adolescència. Necessitava aquest disc com l'aire pur que trobo quan passejo pel Vallès més profund. Per avui necessitava una banda que s'expressi sense embuts. Un quartet que per a una generació, potser ha esdevingut la banda sonora de la joventut més rebel.

Els Rage Against the Machine al 1992 van treure el seu primer LP. Disc que tenia per nom el mateix que la banda. Un disc que treia i treu encara foc pels queixals. Una portada que evoca el que són i el que s'han erigit. Rage Against the Machine és energia, força, ràbia, actitud, protesta i reivindicació tot en un. La formació americana, liderada per Zack de la Rocha a les veus, va entrar a l'escena musical als principis dels 90's amb una força i contundència que encara ara ressona. El seu primer treball discogràfic Rage Against the Machine té deu cançons punyents i va representar un punt i a part per tot aquell món del hard rock. Una fusió sense precedents que navega per diferents estils aportats per cadascun del membres. Zack de la Rocha amb els seus rugits de fúria propers al rap que tant caracteritza la banda. En Tom Morello utilitzant riffs en la seva guitarra, inspirats en el heavy metal i en el punk, a més a més dels efectes que executa en la quasi la totalitat de les cançons. En Tim Commerford tocava i toca el baix amb clares influències del funk i jazz i la bateria de Brad Wilk amb ritmes propers al funk. Una mescla exquisida que va donar un so ben característic a la banda.

Un disc que al meu entendre té quatre hits prou destacables: "Killing in the name", "Bullet in your head", "Wake up" i "Freedom". Quatre cançons que ressalten sobre la resta però que tampoc les fan desmerèixer. Veu amb personalitat i so elèctric contundent. Encara ara em té captivat i corprès la sonoritat d'aquest disc així com el protagonisme espectacular que pren el baix. Un protagonisme que d'alguna manera sostenta la identitat sonora d'aquesta formació ianqui.

Un obra que va marcar un abans i després per alguns com jo, que no parem d'escoltar-ho any rere any. No en cap afany de reviure batalletes de paio carrincló, sinó d'escoltar una proposta que fou un punt i a part en aquella època dels 90's.

El podeu escoltar a Spotify